divendres, 6 de març de 2015

Impressions, valoracions, comentaris,...després de llegir El Mecanoscrit del segon origen

Ja hem acabat el club de lectura de El Mecanoscrit del segon origen , una lectura que no ens ha deixat indiferents, ens ha agradat, hem gaudit, ens ha emocionat,...Us deixem les nostres opinions!

14 comentaris:

  1. Darrera de cada paraula, encara que d’entrada no hi trobem gens ni mica de sentit, Pedrolo n’hi dona jugant amb les paraules com fa ell tant fàcilment; ja sigui fent refe-rència a textos bíblics o descrivint els valors morals de la societat del temps de l’Alba i en Dídac. És un d’aquests llibres que es diuen que tenen una segona lectura, que has de llegir entre línies per entendre el contingut que realment l’autor vol transmetre els coneixements, com en aquest cas, o denunciar un fet, com un bon exemple pot ser La Ciudad de las Bestias.
    El que m’ha decepcionat més del llibre, és la portada, m’ha decepcionat molt. En ella es veu un noi de color que podria ser en Dídac i més al fons una noia que podria ser l’Alba, això et talla molt les ales en imaginar-te un component essencial per una histò-ria; els personatges. Una altre cosa que m’ha sorprès negativament, és quan veuen l’alienígena rosa, en fan molt de cabal, no en paren de parlar però al final, no es resol la incògnita ni es donen les mínimes pistes perquè tu et puguis imaginar una història de qui són aquests personatges i el què volen dels humans, pel cap et circulen 30000 preguntes respecte això sense obtenir cap resposta. Pedrolo hauria d’haver donat més característiques sobre aquells éssers o un final que hagués set increïble hagués set un últim contacte al final paràgraf entre l’Alba i l’alienígena que deixés un final més obert del que ja és però posant tensió per la vida de l’Alba i en Mar, hagués estat més interessant i el sentiment que t’hagués produït acabar el llibre més satisfactori pels lectors, bé, almenys jo.
    Com a conclusió, m’agrada el vocabulari del llibre amb paraules que actualment no fem servir i com inicia cada paràgraf, amb la lletra i, però jo hagués acabat el llibre de la manera anteriorment exposada.

    ResponElimina
  2. El Mecanoscrit del 2n Origen
    El Mecanoscrit del 2n Origen....que puc dir d’aquest emocionant, diferent, fosc, creatiu, estranyament entretingut, enganxós i magnífic llibre? Primer de tot: els personatges. Qué és una història sense personatges? L’Alba i en Didac són els dos protagonistes de la història, i tenen molt a dir. A els dos personatges se’ls hi ha donat una personalitat molt única, que va evolucionant durant la història, i que a mi m’ha agradat molt.
    Després, la història en si. La història es situa en una Terra com la d’avui, però que amb una espècie de invasió d’alienígenes que maten a tot ser viu que se li posi al davant, centrant-se en els humans. Aquest post apocalíptic escenari és molt interessant, ja que no només ells han sobreviscut, sinó que altres animals i persones continuen lluitant entre les ruïnes. Apart d’això, hi ha hagut una cosa que m’ha fallat, i són els alienígenes, que només es veuen un parell de vegades volant en ovnis, i una sola vegada a terra sense l’ovni. Si els aliens volguessin exterminar la raça humana, perquè maten a pràcticament tothom i després marxen com si no hagués passat res?
    Per últim, el llibre en si. Apart del curiós detall de que cada paràgraf comença amb “i”, el llibre té un bon vocabulari, que crec que lliga perfectament amb el seu contingut. Al final m’ha faltat una mica de “amor” quan a en Didac li passa allò (no vull especificar per les persones que no se l’han llegit), ja que l’Alba no sembla preocupar-se molt molt, com podria passar en la seva relació normal. I també m’ha estranyat que ells siguin les úniques persones de la zona amb “bon estat cerebral”, ja que tota l’altre gent estava boja.
    Però totes aquestes preguntes són eliminades una vegada entres profundament en el llibre, perquè, encara que al començament sembli avorrit, al final és un dels millors llibres que me llegit. Però m’he llegit pocs llibres, o sigui que us tocarà a vosaltres a decidir si aquest llibre és una estrella dels cels sagrats o una bola de pols treta de la claveguera!

    ResponElimina
  3. El mecanoscrit del segon origen
    El mecanoscrit del segon origen és un llibre que m’ha enganxat molt, fins hi tot diria que és dels millors llibres que he llegit mai, encara que jo no m’hagi llegit gaires llibres. Aquest llibre ha set un dels únics que m’ha agradat, encara que d’un inici no m’apassionava gaire, pensava que era un llibre com qualsevol altre i no dels millors. Sens dubte això ha canviat, a partir de quan veuen un plat volador em va començar a enganxar. Penso que el que m’ha agradat més és quan van trobar l’alienígena, perquè allà ells ja començaven a lligar caps i va ser un moment en el que no em volia perdre ni un detall. Per altre banda no m´ha agradat que es passessin com trenta pàgines voltant pel mar, perquè quan començaven a posar noms d’Itàlia no me’n quedava ni un. Tot i que els personatges que es van anar trobant pel mig eren divertits. El que he trobat correcte ha set que en Dídac morís, perquè estant allà al mig sol amb un pilot d’infermetats el que hagués estat estrany hagués set que no s’hagués mort ningú. Una cosa que és de les que m’ha estranyat més ha set que al cap de quatre anys encara hi hagin gallines i galls al món.

    ResponElimina
  4. Com que aquest llibre fa molt temps que està escrit el vocabulari es diferent i sobretot al principi te’n adones que moltes paraules no les entens però al cap de poc ja acabes tenint practica i ni te’n adones, també el que ens va comentar un company de classe és que a cada paràgraf comença amb I, però com he dit abans no te’n adones. També com una companya va dir al club de lectura, Mecanoscrit del segon origen significa casi com Adan i Eva que serien el primer origen i en Dídac i l’Alba el del segon origen seria com si tornessin a crear tota la Terra des del principi però aquí tenen més experiència, amb menjar, habitatges....
    Al principi de tot abans de començar a llegir i nomes mirant la portada, vaig pensar que seria molt avorrit i més avall un lectura recomanada per Batxillerat, no em va agradar gens, però quan vaig començar a llegir el primer capítol que és on passa l’atemptat i la destrucció a Benaura, em va agradar perquè hi hauria mes acció però aquest capítol me’l vaig tornar a llegir perquè com que passa tot molt de pressa i justament al principi et distreu una mica però després ja acabes agafant totes les coses que passen.
    Potser en algun capítol trobes que explica i parla molt d’aquest tema et sembla molt avorrit i en canvi quan l’autor no explica gaire cosa d’aquell moment tu voldries que expliques més detalladament i no tan ràpid.
    Crec que quan l’Alba li diu amb en Dídac si li agradaria tornar al passat jo li hauria dit que sí, perquè tornaria estar amb tots els familiars o amics i potser ens hauríem conegut a la ciutat i acabarien sent com ara.
    El final del llibre que en Dídac és mort enderrocat jo no l’hauria acabat, com també diu l’Alba que per tenir més fills es reproduiria amb els seu propi fill, jo faria que quedessin els dos sols a la Terra per sobreviure.

    ResponElimina
  5. A mi aquest llibre m’ha agradat molt tot i que al principi no m’atreia gaire. La història en si està molt ben estructurada amb l’acció al principi perquè t’hi enganxis. A mi aquest tipus de lectura m’agrada molt.
    No m’esperava que en Dídac aguantés tot el què ha hagut de aguantar i l’Alba tampoc ja que eren els únics supervivents del cataclisme. L’escena que més em va impactar del llibre va ser quan l’ Alba fa servir la bola mortífera i mata aquells dos homes que volien matar amb en Dídac. Una cosa que no m’esperava del llibre fos que els capítols estiguessin ordenat o anomenats (Quaderns).
    Una cosa que no he entès sobre el llibre és el següent: TT3, TT4, etc.
    En general el llibre no me’l esperava tant bo com me’l he trobat.

    ResponElimina
  6. Mecanoscrit del segon origen és un llibre diferent, m'ha impactat i no me l'esperava així. Una de les seves peculiaritats principals crec que és el fet de que no té l'estructura de la majoria d'obres (inici, nus i desenllaç), aquesta comença amb el nus, després hi ha el desenvolupament de la història, que també inclou una mena d'inici, i el desenllaç que en aquest cas no acaba gaire bé segons com es miri i que deixa un final obert. Dic segons com es miri perquè finalment han aconseguit trobar un lloc on hi estan bé i on no els falten recursos i també han tingut un fill, el que significa que la raça humana no desapareixerà, i això és bo. Però per una altra banda, que en Dídac es mori pot semblar una injustícia ja que han estat lluitant durant tots aquests anys junts, han aconseguit moltes coses i també han fet plans pel futur. Això fa que et paris a pensar i t'adonis de que nosaltres no podem controlar què ens passarà, com ell no podia controlar o preveure que l'edifici li caigués a sobre.
    Crec que en Dídac és un personatge que ha canviat i madurat molt durant el transcurs de la història. Al principi se'l veia com un nen petit i innocent que no sabia gaire de què anava la vida i que es passava el dia fent preguntes que, per nosaltres, poden semblar òbvies. Però a final acaba sent un home només amb dotze anys que fins i tot cuida a l'Alba quan ella el necessita. Mirat així, el cataclisme ha fet que en Dídac aprengués més ràpid i que aconseguís coses que mai hauria imaginat.
    L'Alba potser no ha canviat tant, al principi era una noia que ja tenia les idees clares i que, tot i sentir tristesa per perdre a la seva família, va saber gestionar els seus sentiments per poder tirar endavant, cuidant en Dídac i començant una nova era. Més d'una vegada explica que ella no s'hagués imaginat en cap moment que la seva vida hauria de canviar radicalment i que no podria complir els seus somnis d'adolescent. Una de les coses que més m'agraden d'ella és les ganes que té per preservar la cultura i la història que hi ha en els llibres. També de gravar i tirar fotografies de la catàstrofe perquè la gent de les pròximes generacions pugui veure el que ha passat.
    Per finalitzar, crec que és un llibre que ja crida l'atenció només pel títol i que, a mida que vas llegint, t'enganxa cada vegada més. També està molt ben escrit, per paràgrafs que permeten seguir més les escenes, i descriu molt bé tot el que passa.

    ResponElimina
  7. Valoració del llibre “Mecanoscrit del segon origen”.
    He de dir que des que vaig començar a llegir el llibre m'hi vaig enganxar, i m'encantava cada paràgraf que llegia sense que cap tros se'm fes llarg, però amb el final no he pogut, simplement no em vull imaginar que una obra com el Mecanoscrit del segon origen tingui un final com el que té. Penso que està fet molt ràpid, com quan no tens ganes de fer una cosa i la fas ràpid tot i que no quedi ben fet. A part de que el final no m'encaixa i simplement no m'entra al cap, penso que hi ha altres temes que no queden resolts. Un d'ells, per exemple, seria quan cap al final del llibre, quan en Mar ja ha nascut i són a un xalet a la platja, apareix una barca a la costa, i s'hi queda encallada durant quatre dies, aquest tema no em quadra, i penso que potser l'autor et vol confondre i deixar pensatiu. O també al final del llibre, quan en Dídac mor per l'enderrocament d'una paret i l'Alba el descobreix sota una muntanya de runa i guix, des del primer moment en el que ella, des del tractor, el busca amb la mirada i veu una cama, que la porta a córrer fins al lloc i estar-se hores desenterrant el cos entre la runa, ja diu que ell no hi havia de fer res en aquell lloc. Així doncs, penso jo, si en Dídac hagués agafat els llibres i les bombones de botà, tal i com havia planejat, sense acostar-se al lloc de la seva mort i a l'enderrocament, hauria sobreviscut? És un dels temes d'aquest llibre que et deixa pensatiu. Com un altre tema que em té el cap trencat: els misteriosos extraterrestres, híbrids entre un lèmur, un porc i una pera, que no tornen a fer acte de presència després de ocasionar el cataclisme i de que un d'ells fos assassinat per l'Alba i enterrant prop de la masia on es van establir el segon any de la seva supervivència. Crec que darrera d'aquest llibre s'hi troba tota una filosofia, o potser fins i tot una protesta per part de l'autor on utilitzant el context explicat al llibre denuncia alguns aspectes de l'època en la que va viure.
    Realment recomanaria aquest llibre si ets una persona amb imaginació i fantasiosa, perquè m'ha agradat tot excepte el final, que segueixo dient que no està ben acabat.

    ResponElimina
  8. Un punt blanc. Així és com veia jo el clàssic llibre del Mecanoscrit del segon origen a la meva ment. Un punt blanc que ara s’ha convertit en una corda infinita. Per què? Perquè tinc la sensació que aquest llibre, realitat, mai s’acaba, que tot just acaba de començar; per molt que estiri la corda per ancorar el final, molt em temo, que m’hauré de quedar i conformar amb aquest regust aspre a la boca que ens ha deixat Manuel de Pedrolo. Des que vaig començar a llegir-lo, he estat molt intrigada, amb curiositat i enveja. Enveja d’en Dídac i l’Alba no, sinó de l’autor, perquè ell sabia com acabava i jo no. Es com si tot aquest temps hagués estat jugant amb nosaltres, fent-nos pensar que l’Alba i en Dídac no tenien cap problema, que eren elegits per sobreviure i tornar a fer néixer la trista humanitat actual, però el tràgic final et fa adonar que la vida no és només això, que no és tant simple, que en qualsevol moment, pot passar la cosa menys esperada, la cosa menys desitjada o la més temuda.
    Molta gent esmenta la forma d’escriure de l’autor, amb aquest català antic tant peculiar, però crec que és una de les virtuts d’aquest llibre; com els quaderns i les ‘’i’’ a cada paràgraf, els personatges, sobretot l’Alba, i òbviament els adjectius que dóna l’escriptor a la noia a cada quadern. Són petits detalls, però a vegades aquestes pinzellades són necessàries per acabar fent una obra mestra o quasi perfecta.
    Bé, tinc poques crítiques, però en tinc una que m’agradaria destacar. Justament amb les últimes pàgines del cataclisme. Tinc la sensació que en aquestes pàgines, falten sentiments de l’Alba i adjectius. És com si l’autor, s’hagués cansat d’escriure, s’hagués quedat sense idees o simplement tenia ganes d’acabar-lo i deixar-lo de qualsevol manera. La gent que us hagueu acabat la trama m’entendreu. En comparació a les descripcions que dóna l’escriptor a l’extraterrestre, que es troben l’Alba i en Dídac al principi de l’obra, en són ben pocs als que dóna al final, a les últimes quatre pàgines.
    M’agradaria al·ludir el personatge masculí, en Dídac. Dels dos, ell és el que més ha madurat. No estic dient que l’Alba no ho hagi fet sinó que ell, inicialment, era un fràgil, innocent, nen infantil de nou anys.

    ResponElimina
  9. A mi el llibre personalment m’ha agradat, alguns trossos més que altres, és un llibre d’aventures i això té cert favoritisme ja que a mi m’agraden aquests tipus de llibres. Al principi costa una mica enganxar-te al llibre ja que té un començament molt diferent de tots els altres llibres que he llegit, una de les coses que no s’havia si era un error d’impremta o estava escrit així per qüestions de l’autor era el vocabulari que utilitzava, utilitzava unes paraules molt estranyes i una curiositat és que sempre començava els paràgrafs amb la lletra i. Un cop has llegit el primer quadern i comences el segon ja comences a entendre bastant més la història. Per a mi un dels capítols que m’ha costat menys d’entendre ha sigut el segon capítol perquè en tots els altres em costava entendre on estaven situats , perquè ara estaven a la ciutat a buscar no se que i de cop i volta tornaven a ser a la cova, tot això m’ha descentrat una mica de la història. El tros de la història per ami més emocionant ha sigut quan l’Alba es va quedar embarassada. Crec que no sóc l’únic que no estar d’acord amb com acabar al final ja que en Dídac no s’ho mereixia i jo m’esperava un final tant trist.

    ResponElimina
  10. Aquest llibre en sí, m'ha agradat molt i la veritat és que m'ha enganxat molt des del primer dia que el vaig llegir. Al principi quan vaig llegir el títol vaig pensar: Ui, això no sé si m'agradarà però quan ens van dir que aquest llibre sol agradar i vaig llegir la contraportada ja vaig començar a tenir ganes de llegir-lo. Aquí a l'escola, per tal dia havíem de portar llegit el quadern que ens deia la professora, d'aquesta manera comprovava si ens l'havíem llegit o no.
    He de destacar que el quadern que m'ha impactat, per dir-ho d'una manera és el primer. Tot passa com molt de cop, es destrueix tot i de'n peus només queden en Dídac i l'Alba. Aquest tros no m'ha agradat ja que m'imaginava la situació, els sentiments en què es trobaven en Dídac i l'Alba. En el moment en què es troben a la Xica, em vaig il·lusionar perquè l'Alba deia que no estaven sols.
    L'autor utilitza un vocabulari fàcil de llegir però trobo que en alguns moments no expressa massa bé els sentiments d'ells dos i en algun quadern és com si l'acabés de cop i en d'altres, hi ha molts noms dels llocs on van, on s'instal·len, etc. I això, fa que dubtis al lloc on es troben o a on estan.
    Sobre el tema de tornar enrere, que l'Alba i en Dídac diuen que no els hi agradaria; a mi si que m'agradaria tornar enrere per no haver d'estar sola però clar, no em puc posar a la pell d'ells dos. A lo millor si no hagués passat tota la destrucció, en Dídac i l'Alba no s'haguessin enamorat i la veritat és que m'ha agradat quan tenen un fill i li posen el nom de Mar. Mai havia sentit aquest nom per a un nen.
    En Dídac és un nen que va progressant i madurant també, amb l'ajuda de l'Alba ja que ella des d'un principi té les idees molt més clares que en Dídac ja que ell, dubta més i ho fa més tímidament.
    El final no m'ha agradat gens, ha acabat com molt de cop i m'esperava que en Dídac, l'Alba i en Mar, trobessin altres persones supervivents de la catàstrofe.
    Aquest llibre el recomano a nois i noies de la nostra edat.

    ResponElimina
  11. OPINIÓ PERSONAL DEL MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN

    Jo sóc d'aquelles persones que em proposo llegir llibres interessants i apassionants però sempre acabo avorrida amb el què llegeixo. No és exactament el que m'ha passat amb aquesta història. Realment el mecanoscrit del segon origen m'ha impressionat molt. Suposo que es per el fet de que els protagonistes principals tinguin la mateixa edat que nosaltres, i això fa que sigui més còmode a l'hora de posar-te a la pell d'ells. Bàsicament aquest llibre tracta de dos joves: l'Alba, una noia recent sortida de l'adolescència que acaba sent mare als 18 anys, i en Dídac, el petit jove de 12 anys que per grans catàstrofes mor el final del llibre, fet pel qual m'ha sobtat molt i alhora m'he impressionat. Recordo també que l'Alba, no ha mostrat gaire els seus sentiments respecte la mor del jove. Personalment m'ha agradat força aquest llibre, tot i que com ja he dit abans, no m'imaginava per res del món aquest final tan inesperat, ja que personalment crec que en Dídac va ser una persona molt forta i especialment va madurar durant aquells últims anys. Recomanaria aquest llibre a tots els fantasiosos adolescents interessats amb noveles d'aventures.

    ResponElimina
  12. Quan vaig veure el llibre, la veritat és que no tenia gens de ganes de començar-me’l a llegir. Les primeres pàgines del llibre, me les vaig haver de tornar a llegir, ja que no entenia com podien haver vingut uns “ovnis” i de cop i volta matar a tothom menys en Dídac i a l’Alba. Per una altre part, m’ha agradat que la narradora anés “al gra” i comencés tan directe l’historia, ja que no m’agraden els típics llibres que no hi ha acció fins a la meitat. Crec que és un dels llibres que m’ha agradat més ja que mentre el llegia, m’anava plantejant una sèrie de preguntes: què faria jo si em passés com l’Alba? Seria capaç de veure tota aquella gent morta?... Crec que l’Alba es va “salvar” de que els ovnis la matessin gràcies a que va ajudar en Dídac mentre s’afogava, ja que si no s’hagués llençat a l’aigua, els “ovnis” l’haurien matat i crec que amb això l’autora vol transmetre que sempre hem d’ajudar a les persones. No me’n havia adonat que els paràgrafs tots començaven amb “I” i un cop ho vaig saber, no podia parar de fixar-m’hi. Aquest és un dels llibres que no pots deixar de llegir-lo ja que quan has acabat de llegir una pàgina ja tens ganes de saber què passarà a la següent. Trobo molt estrany que els extraterrestres només hagin aparegut un cop i m’hagués agradat saber què se’n fa d’ells, on viuen, si encara en queda algun... El que menys m’ha agradat del llibre és el final, ja que crec que després de tot el que han lluitat, el llibre s’hauria d’haver acabat d’una altra manera, és a dir, sense que es morís en Dídac. I per acabar, el que més m’ha agradat del llibre és la valentia que tenen l’Alba i en Dídac per afrontar totes les coses que els hi passen.

    ResponElimina
  13. El mecanoscrit del segon origen, un llibre que tothom coneix, sis quaderns, centenars de pàgines, milions de paraules... i tot plegat acaba gairebé com comença, amb la mort.
    Sens dubte aquest llibre és diferent, no només per com està escrit sinó pel que passa.
    Al principi tot és com molt fred i tenebrós, cosa que per sort al llarg del llibre es converteix en una càlida i bonica història. I es que aquest llibre et pot fer canviar la manera de pensar. I si l’Alba fos la mare de la societat actual? Aquesta és una de les preguntes que es planteja al final del llibre, però dubto que sigui certa. Al llarg de tot el llibre l’Alba demostra tenir una bona actitud, segons el meu punt de vista, intentant que les generacions que vinguessin després del cataclisme no fossin egoistes, que s’estimessin i sabessin acceptar la opinió de tothom, cosa que avui en dia, de tot això poca cosa en queda.
    No sabria dir una cosa concreta que m’hagi agradat d’aquest llibre, ja que hi ha molts moments macos i d’altres que no tant però que segur que a més d’una persona com jo fan posar la pell de gallina.

    ResponElimina
  14. OPINIÓ LLIBRE: El mecanoscrit del segon origen

    El mecanoscrit del segon origen, un llibre que porta moltes emocions dins. Aquesta novel·la creada per Manuel de Pedrolo és una de les més estranyes que he llegit fins ara. Comença d'una manera molt catastròfica i alhora trista, d'alguna manera.
    L'Alba, que al principi del llibre té una edat molt jove, passa per un munt d'experiències i aventures per poder sobreviure en un món que ja ha acabat. Junt amb en Dídac, la única persona en la que confia, un nen més petit que ella mateixa. Ells decideixen, després de passar per un moment molt emotiu al veure a tanta gent morta incloses les seves famílies els dos decideixen anar a viure al bosc, i en la meva opinió crec que per passar per tot això, has de ser una persona molt valenta. Jo mateixa no hagués pogut empassar que en pocs minuts, el món que fins ara coneixíem, acabés.
    Hi ha parts del llibre que he arribat a pensar que ja no el volia seguir llegint, però després de fer un esforç per llegir un paràgraf més, ja tornava a haver-hi alguna cosa que em feia seguir llegint.
    Per una banda trobo que està molt bé que l'autor penses en fer un personatge de cada raça, fent també que al final s'acabessin enamorant. Jo sóc una persona que m'agraden molt les novel·les romàntiques i pot ser que no m'hagi agradat tant la part romàntica o hagi trobat a faltar una mica més d'amor.

    I per altra banda no m'ha agradat molt que al final en Dídac trobés a la mort en el seu camí. Després de que ells dos parlessin dels seus futurs fills i el seu futur en general, que passes això i que al final del llibre l'alba pronunciés aquelles paraules que crec que a tots ens va afectar per igual ([...encara podria tenir uns quants fills del meu fill.]) a tots en agüés agradat que en Dídac visqués junt amb la seva dona i el seu nou fill.
    Encara que ara, segueixo pensant si els suposats extraterrestres seguien vius en algun lloc del planeta...

    ResponElimina