Quines impressions tens després d'haver llegit la novel.la?
La Natàlia, una persona que durant el transcurs de les pàgines va creixent, però a l’ombra de la societat masclista de l’època.
La narració en primera persona, l'entorn asfixiant, les frases llargues, el surrealisme de la ment de la protagonista; tot complementa a una obra psicològica que fa que el lector es posi a la pell de la protagonista vulgui o no.
A partir d'ara, serà inevitable mirar als coloms i no pensar amb tots els maldecaps que han portat a la Colometa.
LA PLAÇA DEL DIAMANT
ResponEliminaCrec que aquesta obra amb raó és una de les més conegudes. Ja per la seva manera d'escriure, que vulguis o no t'implica a tu dins la historia i et fa sentir tal i com ho està passant la protagonista Natàlia; o bé per els seus símbols, que al final de l'obra t'ajuden a entendre una mica més el perquè d'algunes coses ocorregudes. A partir d'ara, serà inevitable mirar als coloms i no pensar amb tots els maldecaps que han portat a la Colometa.
A l'acabar el llibre, en part te'n alegres per la protagonista, ja que ha estat passant per alts i baixos durant tota la novel•la, i per sort aconsegueix acabar prou bé.
La Plaça del Diamant és un llibre curiós, no deixa indiferent. Ha estat traduït arreu del món, perquè es mereix que tot el món pugui gaudir de tal obra. La narració en primera persona, l'entorn asfixiant, les frases llargues, el surrealisme de la ment de la protagonista; tot complementa a una obra psicològica que fa que el lector es posi a la pell de la protagonista vulgui o no. Els personatges són interessants, i les seves accions poden sorprendre en més d'una ocasió. Però sens dubte el millor de la Plaça del Diamant es la simbologia, els missatges amagats i l'evolució psicològica del personatge. La Plaça del Diamant no és qualsevol llibre, escrit per qualsevol autor.
ResponEliminaLA PLAÇA DEL DIAMANT - Sergi Prat
ResponEliminaUna història d’una vida morta, sotmesa i dependent d’altres vides que es podrien anomenar inhumanes. Aquesta és la principal descripció d’una novel·la, estranya però inigualable. La Natàlia, una persona que durant el transcurs de les pàgines va creixent, però a l’ombra de la societat masclista de l’època. Amb una elecció entre dos camins a l’inici de la narració que canviaran el seu estat psicològic de per vida. Amb més traumes que alegries, que es veuen reflectits en totes i cada una de les frases de l’autora utilitzant metàfores i símbols, que faran canviar de rumb la història d’un capítol a un altre.
Voldria pensar que això és ficció, no la vida de la Natàlia, sinó el rerefons de la seva vida. Voldria pensar que els taps de suro no són ni durs ni tous. Voldria pensar que els taps de suro tristos i sols i sotmesos i indefensos i insegurs i dependents i sense criteri i desesmats i ingenus i inexperts i cos de suro i cor de neu no existeixen. Voldria imaginar -los forts i valents i contents. I contents. Però després d’això no puc, simplement no puc fer veure que no ha passat res i seguir encaminada rere somnis que poden canviar amb una decisió poc pensada. I si em queixo, em diuen, estimada, aquestes coses són la vida.
ResponElimina