LA PLAÇA DEL DIAMANT- Mercè Rodoreda i Gurguí Ha set un llibre que a mesura que l'anava llegint m'anaven venint més ganes de llegir-lo. Trobo que els personatges s'escauen en algun moment algú proper a la vida de l'escriptora. En Quimet un dels protagonistes de l'obra no m'ha caigut cap cop bé, ha set un personatge molt egoista i complicat, una mica boig. La Natàlia la protagonista, la seva dona, em feia pena era tranqil·la i calmosa i aguantava tot el que en Quimet li feia passar. És un llibre dur, explica detalladament molts aspectes durs de la vida durant la primera guerra cívil. La manera de redactar de la Mercè Rodoreda m'agrada molt, he trobat que hi ha matisos entre la plaça del diamant i Nada de Carmen Laforet.
Quan vaig començar a llegir el llibre vaig pensar que ers molt estrany perquè hi ha cops que està parlant d'un tema i canvia de cop però mica en mica quan ja vaig començar a entendre'l ja no se'm feia tant estrany. El personatge d'en Quimet no m'ha agradat perquè tenia un caràcter molt fort i és una persona d'aquelles que no cau bé a ningú. La Natàlia (Colometa) durant tots la història m'ha fet pena per tot el que li feia passar en Quimet i els coloms i tot en general. Els altres personatges no tant importants no en destaco cap perquè no els e trobat gaire importants a part de l'Antoni i la Rita i al final en Toni l'adroguer els altres no en destacaria molt cap. El final també queda una miqueta penjat però hi ha llibres que ho deixen pitjor. El llibre m'ha agradat bastant a partir de quan es casaven en Quimet i la Natàlia, la primera part del llibre no l'he trobat tant bé.
La Plaça del diamant El principi del llibre es fa bastant feixuc de llegir perquè Mercè Rodoreda, l’autora, fa servir moltes pàgines per posar al lector en escena, que sàpiga el que passa. A mesura que vas llegint cada cop es fa més fàcil i ràpid de llegir, tot i que té bastants trossos, els quals, sobretot a final de cada capítol, es passa una pàgina, més o menys, parlant d’alguna cosa que no té res a veure amb la història en si o amb els personatges. Aquesta manera d’acabar els capítols ha estat el que m’ha agradat menys del llibre. La part final del llibre és la part més trista de tot el llibre la qual parla de quina manera els coloms i el matrimoni amb en Quimet li ha enterbolit i dificultat la vida.
LA PLAÇA DEL DIAMANT La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda no m’ha enganxat però m’ha agradat més del què em pensava, hi havia trossos que els llegia amb més ganes que d’altres i que els he pogut gaudir. Pensava que m’agradaria menys perquè fa molts anys que està escrit i normalment no llegeixo aquest tipus de llibres. També he aprés coses noves gràcies al llibre. A la història he trobat que tot passava massa ràpid i m’he perdut en algun capítol. Jo, personalment, no el recomanaria i si es llegeix, jo me’l llegiria amb més temps i ficant-t’hi molta atenció.
A mi no m'ha agradat gaire bé gens aquest llibre, perquè hi ha hagut trossos que no he llegit bé i m'he deixat perquè no m'agradaven. Crec que és un llibre que has de llegir de principi a fi per endinsar-t'hi. Tot i això trobo que té alguns moments bons, però és una mica embolicat. Una altra cosa que m'ha semblat curiosa per exemple és que avui en dia, costa molt casar-te o trobar una parella que sigui adequada per tu i en el llibre l'adroguer li demana sense que hagin tingut res i es casen. És com un món molt diferent del que vivim actualment. Trobo que la Natàlia és una noia una mica peculiar, però que viu la vida com una mica amargada, que en cap moment del llibre fa ben bé el que vol. M'ha agradat molt el personatge de l'adroguer perquè és molt bon home i cuida molt a la seva família sense que siguin aquells els seus fills. Aquest llibre no m'ha aportat gaire res, perquè no m'ha agradat, però a la gent que li agrada molt llegir crec que li pot agradar bastant, ja que a més a més és un clàssic.
El primer que em va venir a la ment quan vaig acabar el llibre va ser: tan de bo mai l'hagués començat. I vaig arrencar a plorar. No perquè el final sigui dramàtic, al contrari. Acaba bé. Però és aquells finals que et deixen un regust a la boca i gairebé t'enfonsen el cor. Un regust de saber que has tingut a les mans una de les obres més bones que has llegit mai. És com si, havent tancat l'última pàgina, no poguessis ser la persona que havies estat fins llavors, com si fossis esclau de secrets d'aquells que no és que no vulguis revelar-los, sinó que no pots. M'hagués posat a cridar tal i com ho fa la Colometa, i treure tot el que ella també ha tingut a dins. Crec que jo també ho necessitava. Sorprenentment, he agafat com un odi als coloms que em costarà bastant de desempallegar-me.
No sé si per la forma d'escriure de Rodoreda, o la capacitat d'aquesta per destacar més els pensaments i les emocions però d'una manera subtil, explicant en un principi solament la història, que el llibre m'ha com, robat el cor. Però com si es tractés d'aquells amors que, facin passar més mal que bones estones.
Sempre havia sentit que Mercè Rodoreda havia set una dona feliç i que estimava la vida, però realment ara penso que, havent pogut escriure una novel·la d'aquesta envergadura i amb aquest rerefons, potser els seus somriures amagaven tot allò que va haver d'abocar en paraules. I que, d'aquesta manera, un cop estabilitzada a Ginebra, va treure tots els Quimets, les Rites, els Antonis... però sobretot tots els coloms que portava a dins.
La plaça del Diamant m’ha semblat un llibre molt bo, crec que es un llibre que aporta moltes coses sobre molts temes. M’ha agradat però el principi, quan vam començar el llibre em va semblar un llibre bastant estrany però a mida que el vam anar llegint, vaig anar entenent les coses. Tots els personatges que surten m’han agradat però a algunes parts del llibre, hi ha coses que en Quimet fa que no em van agradar. Al final del llibre em va sorprendre de que la Natàlia volgués matar als seus fills, en part ho entenc però crec que estava exagerant un mica ja que matar als teus fills és una cosa molt fort i que encara que passis molta gana o alguna cosa semblant, al final sempre ho pots acabar superant, però en general el llibre m’ha agradat molt.
PLAÇA DEL DIAMANT- Gemma Sáez Ullastre Una novel•la diferent a les altres on et fa veure que la vida a la Guerra va ser molt difícil. Personalment trobo que l’autora, Mercè Rodoreda, escrivia diferent que els altres autors ja que la manera en què escriu, segons la meva opinió, trobo que és més amena de llegir. Parlant dels personatges, trobo que la Natalia té molta valentia per seguir endavant ja que les condicions de vida per a ella eren molt difícils però al final se’n acaba sortint malgrat tot. Algunes parts de la Plaça del Diamant he trobat que eren molt tristes, per exemple quan ella porta el nen, en Toni, a una colònia per tal de no passar gana i de poder alimentar-se millor tots tres, ella (la Natàlia), la Rita i el nen. No obstant això, he trobat que era un llibre que embolicava bastant ja que passa el temps molt ràpid i casi bé no te’n adones. A part trobo perfecte que la Natàlia hagi refet la seva vida amb l’adroguer de les veces i sigui feliç amb ell. Per sort aquesta novel•la s’acaba bé, quan la Natàlia crida al mig de la Plaça per desfogar-se i per treure tot el que tenia a dins.
La Plaça del Diamant era un clàssic que tenia moltes ganes de llegir, ja que sempre n’havia sentit a parlar, i que no m’ha dessepcionat gens. L’especial forma d’escriure de Mercè Rodoreda en aquesta novel•la, l’ha fet una lectura molt ràpida i que et captiva. La història, que segueix la vida cada vegada més desgraciada de la Natàlia, tant per les seves relacions com pels temps que es viuen de República i guerra, et fa apreciar els moments bonics. T’ensenya a reflexionar sobre relacions amb persones que anul•len la teva opinió i la teva existència. Que acabaven envaint la teva vida a la seva manera, substituint la teva persona per altres elements, com en la història són els coloms. La Natàlia passa a ser la Colometa i la seva vida i personalitat es veuen cada vegada més reprimides. Tot i ser un llibre molt dramàtic i dur, igual que la vida de la Natàlia, un cop acabat et deixa una mica més alliberat que al principi.
COMENTARI LA PLAÇA DEL DIAMANT La vida, la historia, els sentiments, el dia dia; és una llibre que expressa a la perfecció tots aquests fets i molts més, sobre la vida d’una noia qualsevol situat el guerra civil el segle XX. La plaça del diamant explica detalladament la vida de la Natalia, i tota la seva vida des de la joventut que coneix en Quimet, el seu pròxim marit, el fet de compartir una vida amb una altre persona que gairebé no coneix, el sexe que ella ho veu com molta gent aquella època com una cosa de dolor només per la reproducció per formar una família, el fet de se mare, de tenir la responsabilitat de dos fills encara que siguin “ dues flors”, les diferències de classe, els coloms,el pas del temps, el principi de la guerra, la fam, la mort, el ser vídua, un anys tristos, el final de la guerra, el principi d’una nova família,una nova vida, els estudis, la mili, el casament de la seva filla Rita, el record i finalment l’amor i la felicitat. És un llibre que m’ha captivat, tot hi que el principi em va costar una mica finalment m`ha apassionat, el fet de que em fos tan fàcil imaginar-me a la vida real cada paraula del llibre, cada detall, cada sentiment, cada situació m’ha fet sentirm-me un més del llibre i llavors el tornar a la vida real els primers segons se`m feia fins i tot estrany. És el millor llibre que he llegit.
Colometa mira'm, colometa vine, colomenta endinsa't dintre meu on els somnis ja no existeixen. Un viatge que la segueix juntament amb el parrupeig dels coloms. Amb les dues flors més estimades, l'Antoni i la Rita, el seus dos fills. Un marit amb un caràcter estrany un trencaclosques difícil de guanyar. La República arriba i 13 milicians se li planten el davant. Dir adéu algú estimat, començar a corre i no tenir cap destí, corre sense rumb. Clavar el teu propi nom endinsat a la paret fins arribar-li el cor perquè li quedi permanent. Deixar que el vent s'emporti la teva única flor fins a arribar a l'últim punt de les 252 pàgines que formen La Plaça del Diamant. Un llibre, conte, història ... Tan fa el que sigui només et deixa fugir cap a l'horitzó i sentir-te lliure sens cap mena d'obstacle. Un llibre que m'ha agradat molt que l'agafes i vius la història amb la Natàlia, amb en Quimet, els coloms.. Rebuscant el toc fi per poder farcir l'últim moment i tancar el llibre amb la cara somrient.
Si hagués de parlar d’aquesta obra podria dir moltíssimes coses. Parlar, parlar i no parar. Tantes, que podria nomenar tants aspectes que m’hagin agradat, decepcionat, desil•lusionat, emocionat... tants sentiments m’ha transmès aquest llibre. I no es tracta de dir que m’agrada, sinó de dir que he pogut viure moments i sensacions úniques llegint les 350 pàgines que té. Sí, cada llibre té aquest do de despertar una emoció en el lector, i per tant, aquest, n’és un. Pobre Natàlia. De Natàlia a Colometa. Pobre Colometa. De Colometa a dona d’en Quimet. Pobre dona d’en Quimet. De dona d’en Quimet a mare de l’Antoni. Pobre mare de l’Antoni. De mare l’Antoni a mare de la Rita. Pobre mare de la Rita. De mare de la Rita a viuda. Pobre viuda. De viuda a dona de l’Antoni. Pobre dona de l’Antoni. Pobre dona, la que ha de viure com ha viscut la Natàlia. O Colometa? I és que en això es queda la seva història, el seu dia a dia. Per pas, plaff! Per cada paraula, plaff! Pobre Natàlia. O colometa? La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda realment és una obra que ni havia llegit mai, ni n’havia pogut llegir mai una amb un expressió i una manera d’escriure semblant. Em fascina, i com a persona a qui també agrada escriure trobo increïble aquest do en l’escriptura. Per la seva fluïdesa en confondre les frases, en girar-les i fer-les a la seva manera. La seva manera de fer que fa que un lector no deixi el llibre, que fa que un lector no pugui tancar els ulls aquelles mitjanits... Simplement, va ser una gran autora. I m’alegra haver llegit aquest llibre. Encara que rarament, i encara no entenc el perquè, m’hauria agradat que acabés d’una altra manera... perquè sembla que es quedi en el res. En un crit. Però en un final d’aquells que et fan pensar, i pensar... i dir: només és un llibre, dorm tranquil•la, que demà pensaràs més bé.
LA PLAÇA DEL DIAMANT- Mercè Rodoreda i Gurguí
ResponEliminaHa set un llibre que a mesura que l'anava llegint m'anaven venint més ganes de llegir-lo. Trobo que els personatges s'escauen en algun moment algú proper a la vida de l'escriptora. En Quimet un dels protagonistes de l'obra no m'ha caigut cap cop bé, ha set un personatge molt egoista i complicat, una mica boig. La Natàlia la protagonista, la seva dona, em feia pena era tranqil·la i calmosa i aguantava tot el que en Quimet li feia passar.
És un llibre dur, explica detalladament molts aspectes durs de la vida durant la primera guerra cívil. La manera de redactar de la Mercè Rodoreda m'agrada molt, he trobat que hi ha matisos entre la plaça del diamant i Nada de Carmen Laforet.
Quan vaig començar a llegir el llibre vaig pensar que ers molt estrany perquè hi ha cops que està parlant d'un tema i canvia de cop però mica en mica quan ja vaig començar a entendre'l ja no se'm feia tant estrany. El personatge d'en Quimet no m'ha agradat perquè tenia un caràcter molt fort i és una persona d'aquelles que no cau bé a ningú. La Natàlia (Colometa) durant tots la història m'ha fet pena per tot el que li feia passar en Quimet i els coloms i tot en general. Els altres personatges no tant importants no en destaco cap perquè no els e trobat gaire importants a part de l'Antoni i la Rita i al final en Toni l'adroguer els altres no en destacaria molt cap.
ResponEliminaEl final també queda una miqueta penjat però hi ha llibres que ho deixen pitjor. El llibre m'ha agradat bastant a partir de quan es casaven en Quimet i la Natàlia, la primera part del llibre no l'he trobat tant bé.
La Plaça del diamant
ResponEliminaEl principi del llibre es fa bastant feixuc de llegir perquè Mercè Rodoreda, l’autora, fa servir moltes pàgines per posar al lector en escena, que sàpiga el que passa. A mesura que vas llegint cada cop es fa més fàcil i ràpid de llegir, tot i que té bastants trossos, els quals, sobretot a final de cada capítol, es passa una pàgina, més o menys, parlant d’alguna cosa que no té res a veure amb la història en si o amb els personatges. Aquesta manera d’acabar els capítols ha estat el que m’ha agradat menys del llibre.
La part final del llibre és la part més trista de tot el llibre la qual parla de quina manera els coloms i el matrimoni amb en Quimet li ha enterbolit i dificultat la vida.
LA PLAÇA DEL DIAMANT
ResponEliminaLa plaça del Diamant de Mercè Rodoreda no m’ha enganxat però m’ha agradat més del què em pensava, hi havia trossos que els llegia amb més ganes que d’altres i que els he pogut gaudir. Pensava que m’agradaria menys perquè fa molts anys que està escrit i normalment no llegeixo aquest tipus de llibres. També he aprés coses noves gràcies al llibre.
A la història he trobat que tot passava massa ràpid i m’he perdut en algun capítol. Jo, personalment, no el recomanaria i si es llegeix, jo me’l llegiria amb més temps i ficant-t’hi molta atenció.
La plaça del diamant
ResponEliminaA mi no m'ha agradat gaire bé gens aquest llibre, perquè hi ha hagut trossos que no he llegit bé i m'he deixat perquè no m'agradaven. Crec que és un llibre que has de llegir de principi a fi per endinsar-t'hi. Tot i això trobo que té alguns moments bons, però és una mica embolicat. Una altra cosa que m'ha semblat curiosa per exemple és que avui en dia, costa molt casar-te o trobar una parella que sigui adequada per tu i en el llibre l'adroguer li demana sense que hagin tingut res i es casen. És com un món molt diferent del que vivim actualment. Trobo que la Natàlia és una noia una mica peculiar, però que viu la vida com una mica amargada, que en cap moment del llibre fa ben bé el que vol. M'ha agradat molt el personatge de l'adroguer perquè és molt bon home i cuida molt a la seva família sense que siguin aquells els seus fills. Aquest llibre no m'ha aportat gaire res, perquè no m'ha agradat, però a la gent que li agrada molt llegir crec que li pot agradar bastant, ja que a més a més és un clàssic.
LA PLAÇA DEL DIAMANT
ResponEliminaEl primer que em va venir a la ment quan vaig acabar el llibre va ser: tan de bo mai l'hagués començat. I vaig arrencar a plorar. No perquè el final sigui dramàtic, al contrari. Acaba bé. Però és aquells finals que et deixen un regust a la boca i gairebé t'enfonsen el cor. Un regust de saber que has tingut a les mans una de les obres més bones que has llegit mai. És com si, havent tancat l'última pàgina, no poguessis ser la persona que havies estat fins llavors, com si fossis esclau de secrets d'aquells que no és que no vulguis revelar-los, sinó que no pots. M'hagués posat a cridar tal i com ho fa la Colometa, i treure tot el que ella també ha tingut a dins. Crec que jo també ho necessitava.
Sorprenentment, he agafat com un odi als coloms que em costarà bastant de desempallegar-me.
No sé si per la forma d'escriure de Rodoreda, o la capacitat d'aquesta per destacar més els pensaments i les emocions però d'una manera subtil, explicant en un principi solament la història, que el llibre m'ha com, robat el cor. Però com si es tractés d'aquells amors que, facin passar més mal que bones estones.
Sempre havia sentit que Mercè Rodoreda havia set una dona feliç i que estimava la vida, però realment ara penso que, havent pogut escriure una novel·la d'aquesta envergadura i amb aquest rerefons, potser els seus somriures amagaven tot allò que va haver d'abocar en paraules. I que, d'aquesta manera, un cop estabilitzada a Ginebra, va treure tots els Quimets, les Rites, els Antonis... però sobretot tots els coloms que portava a dins.
La plaça del Diamant m’ha semblat un llibre molt bo, crec que es un llibre que aporta moltes coses sobre molts temes. M’ha agradat però el principi, quan vam començar el llibre em va semblar un llibre bastant estrany però a mida que el vam anar llegint, vaig anar entenent les coses. Tots els personatges que surten m’han agradat però a algunes parts del llibre, hi ha coses que en Quimet fa que no em van agradar. Al final del llibre em va sorprendre de que la Natàlia volgués matar als seus fills, en part ho entenc però crec que estava exagerant un mica ja que matar als teus fills és una cosa molt fort i que encara que passis molta gana o alguna cosa semblant, al final sempre ho pots acabar superant, però en general el llibre m’ha agradat molt.
ResponEliminaPLAÇA DEL DIAMANT- Gemma Sáez Ullastre
ResponEliminaUna novel•la diferent a les altres on et fa veure que la vida a la Guerra va ser molt difícil. Personalment trobo que l’autora, Mercè Rodoreda, escrivia diferent que els altres autors ja que la manera en què escriu, segons la meva opinió, trobo que és més amena de llegir. Parlant dels personatges, trobo que la Natalia té molta valentia per seguir endavant ja que les condicions de vida per a ella eren molt difícils però al final se’n acaba sortint malgrat tot. Algunes parts de la Plaça del Diamant he trobat que eren molt tristes, per exemple quan ella porta el nen, en Toni, a una colònia per tal de no passar gana i de poder alimentar-se millor tots tres, ella (la Natàlia), la Rita i el nen. No obstant això, he trobat que era un llibre que embolicava bastant ja que passa el temps molt ràpid i casi bé no te’n adones. A part trobo perfecte que la Natàlia hagi refet la seva vida amb l’adroguer de les veces i sigui feliç amb ell. Per sort aquesta novel•la s’acaba bé, quan la Natàlia crida al mig de la Plaça per desfogar-se i per treure tot el que tenia a dins.
La Plaça del Diamant era un clàssic que tenia moltes ganes de llegir, ja que sempre n’havia sentit a parlar, i que no m’ha dessepcionat gens. L’especial forma d’escriure de Mercè Rodoreda en aquesta novel•la, l’ha fet una lectura molt ràpida i que et captiva. La història, que segueix la vida cada vegada més desgraciada de la Natàlia, tant per les seves relacions com pels temps que es viuen de República i guerra, et fa apreciar els moments bonics. T’ensenya a reflexionar sobre relacions amb persones que anul•len la teva opinió i la teva existència. Que acabaven envaint la teva vida a la seva manera, substituint la teva persona per altres elements, com en la història són els coloms. La Natàlia passa a ser la Colometa i la seva vida i personalitat es veuen cada vegada més reprimides. Tot i ser un llibre molt dramàtic i dur, igual que la vida de la Natàlia, un cop acabat et deixa una mica més alliberat que al principi.
ResponEliminaCOMENTARI LA PLAÇA DEL DIAMANT
ResponEliminaLa vida, la historia, els sentiments, el dia dia; és una llibre que expressa a la perfecció tots aquests fets i molts més, sobre la vida d’una noia qualsevol situat el guerra civil el segle XX.
La plaça del diamant explica detalladament la vida de la Natalia, i tota la seva vida des de la joventut que coneix en Quimet, el seu pròxim marit, el fet de compartir una vida amb una altre persona que gairebé no coneix, el sexe que ella ho veu com molta gent aquella època com una cosa de dolor només per la reproducció per formar una família, el fet de se mare, de tenir la responsabilitat de dos fills encara que siguin “ dues flors”, les diferències de classe, els coloms,el pas del temps, el principi de la guerra, la fam, la mort, el ser vídua, un anys tristos, el final de la guerra, el principi d’una nova família,una nova vida, els estudis, la mili, el casament de la seva filla Rita, el record i finalment l’amor i la felicitat.
És un llibre que m’ha captivat, tot hi que el principi em va costar una mica finalment m`ha apassionat, el fet de que em fos tan fàcil imaginar-me a la vida real cada paraula del llibre, cada detall, cada sentiment, cada situació m’ha fet sentirm-me un més del llibre i llavors el tornar a la vida real els primers segons se`m feia fins i tot estrany. És el millor llibre que he llegit.
Colometa mira'm, colometa vine, colomenta endinsa't dintre meu on els somnis ja no existeixen. Un viatge que la segueix juntament amb el parrupeig dels coloms. Amb les dues flors més estimades, l'Antoni i la Rita, el seus dos fills. Un marit amb un caràcter estrany un trencaclosques difícil de guanyar. La República arriba i 13 milicians se li planten el davant. Dir adéu algú estimat, començar a corre i no tenir cap destí, corre sense rumb. Clavar el teu propi nom endinsat a la paret fins arribar-li el cor perquè li quedi permanent. Deixar que el vent s'emporti la teva única flor fins a arribar a l'últim punt de les 252 pàgines que formen La Plaça del Diamant.
ResponEliminaUn llibre, conte, història ... Tan fa el que sigui només et deixa fugir cap a l'horitzó i sentir-te lliure sens cap mena d'obstacle. Un llibre que m'ha agradat molt que l'agafes i vius la història amb la Natàlia, amb en Quimet, els coloms.. Rebuscant el toc fi per poder farcir l'últim moment i tancar el llibre amb la cara somrient.
LA PLAÇA DEL DIAMANT _ Mercè Rodoreda i Gurguí
ResponEliminaLa Plaça del Diamant?
Si hagués de parlar d’aquesta obra podria dir moltíssimes coses. Parlar, parlar i no parar. Tantes, que podria nomenar tants aspectes que m’hagin agradat, decepcionat, desil•lusionat, emocionat... tants sentiments m’ha transmès aquest llibre. I no es tracta de dir que m’agrada, sinó de dir que he pogut viure moments i sensacions úniques llegint les 350 pàgines que té. Sí, cada llibre té aquest do de despertar una emoció en el lector, i per tant, aquest, n’és un.
Pobre Natàlia. De Natàlia a Colometa. Pobre Colometa. De Colometa a dona d’en Quimet. Pobre dona d’en Quimet. De dona d’en Quimet a mare de l’Antoni. Pobre mare de l’Antoni. De mare l’Antoni a mare de la Rita. Pobre mare de la Rita. De mare de la Rita a viuda. Pobre viuda. De viuda a dona de l’Antoni. Pobre dona de l’Antoni. Pobre dona, la que ha de viure com ha viscut la Natàlia. O Colometa? I és que en això es queda la seva història, el seu dia a dia. Per pas, plaff! Per cada paraula, plaff! Pobre Natàlia. O colometa?
La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda realment és una obra que ni havia llegit mai, ni n’havia pogut llegir mai una amb un expressió i una manera d’escriure semblant. Em fascina, i com a persona a qui també agrada escriure trobo increïble aquest do en l’escriptura. Per la seva fluïdesa en confondre les frases, en girar-les i fer-les a la seva manera. La seva manera de fer que fa que un lector no deixi el llibre, que fa que un lector no pugui tancar els ulls aquelles mitjanits...
Simplement, va ser una gran autora. I m’alegra haver llegit aquest llibre. Encara que rarament, i encara no entenc el perquè, m’hauria agradat que acabés d’una altra manera... perquè sembla que es quedi en el res. En un crit. Però en un final d’aquells que et fan pensar, i pensar... i dir: només és un llibre, dorm tranquil•la, que demà pensaràs més bé.