Ivet Zwatrzko Pou 4t d'ESO
El primer que em va venir a la ment quan vaig acabar el llibre va ser: tan de bo mai l'hagués començat. I vaig arrencar a plorar. No perquè el final sigui dramàtic, al contrari. Acaba bé. Però és aquells finals que et deixen un regust a la boca i gairebé t'enfonsen el cor. Un regust de saber que has tingut a les mans una de les obres més bones que has llegit mai. És com si, havent tancat l'última pàgina, no poguessis ser la persona que havies estat fins llavors, com si fossis esclau de secrets d'aquells que no és que no vulguis revelar-los, sinó que no pots. M'hagués posat a cridar tal i com ho fa la Colometa, i treure tot el que ella també ha tingut a dins. Crec que jo també ho necessitava.
Sorprenentment, he agafat com un odi als coloms que em costarà bastant de desempallegar-me.
No sé si per la forma d'escriure de Rodoreda, o la capacitat d'aquesta per destacar més els pensaments i les emocions però d'una manera subtil, explicant en un principi solament la història, que el llibre m'ha com, robat el cor. Però com si es tractés d'aquells amors que, facin passar més mal que bones estones.
Sempre havia sentit que Mercè Rodoreda havia set una dona feliç i que estimava la vida, però realment ara penso que, havent pogut escriure una novel·la d'aquesta envergadura i amb aquest rerefons, potser els seus somriures amagaven tot allò que va haver d'abocar en paraules. I que, d'aquesta manera, un cop estabilitzada a Ginebra, va treure tots els Quimets, les Rites, els Antonis... però sobretot tots els coloms que portava a dins.
La Plaça del Diamant era un clàssic que tenia moltes ganes de llegir, ja que sempre n’havia sentit a parlar, i que no m’ha dessepcionat gens. L’especial forma d’escriure de Mercè Rodoreda en aquesta novel•la, l’ha fet una lectura molt ràpida i que et captiva. La història, que segueix la vida cada vegada més desgraciada de la Natàlia, tant per les seves relacions com pels temps que es viuen de República i guerra, et fa apreciar els moments bonics. T’ensenya a reflexionar sobre relacions amb persones que anul•len la teva opinió i la teva existència. Que acabaven envaint la teva vida a la seva manera, substituint la teva persona per altres elements, com en la història són els coloms. La Natàlia passa a ser la Colometa i la seva vida i personalitat es veuen cada vegada més reprimides. Tot i ser un llibre molt dramàtic i dur, igual que la vida de la Natàlia, un cop acabat et deixa una mica més alliberat que al principi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada