Un cop hem pogut llegir el llibre de la plaça del Diamant, he vist que no és una lectura fàcil i que al principi em va costar d'entendre perquè de la manera que escriu Mercè Rodoreda, penso que és una mica complicada i fa servir comparacions una mica difícils, però a mida que vas llegint el text et vas integrant i vas sabent cada cop millor el què vol dir fent algunes de les comparacions i cada cop t'hi enganxes més, s'ha de dir que he trobat que la lectura era una mica difícil i hi havia trossos que no els entenia però a mida que el vas llegint cada cop s'entén més i al cap i a la fi m'ha acabat agradant el llibre perquè t'explica una història durant la Guerra Civil i en com vivia la Natàlia. Durant aquesta lectura m’ha transmès alguns sentiments, del principi de la història fins quasi el final he trobat que mentrestant llegia em transmetia patiment, com el de a protagonista per com la Mercè havia escrit aquells trossos i de la manera que repeteix les coses encara me’n transmetia més. També s’ha de dir que com que hi ha un bon final em vaig quedar com més descansada en saber com acabava perquè després de tan patiment durant tota la vida de la Natàlia es veu un bon final. Penso que és una lectura que tothom hauria de llegir perquè amb només aquest llibre pots tenir més coneixements i et transmet coses que potser mai hauries sentit.
Una vegada he acabat la lectura de la Plaça del Diamant, puc dir que realment és un llibre que mereix la fama que té. A l’inici de la lectura, quedes impresionat ja que realment Mercé Rodoreda aconsegueix transmetre el que ella vol amb molt poques paraules. Això al inici pot crear que s’et fagi una lectura díficil ja que utilitza recursos com l’anafòra per poder transmetre una situació moguda, ràpida i amb molta tensió. Durant el transcurs de l’obra, hi ha moments on simplement el contingut es afegit, no té res a veure amb l’història però Rodoreda fins i tot en aquets moments fa ús de la seva forma d’escriure i t’explica una cosa que realment ella vol transmetre. La història està ambientada a Barcelona, durant la Guerra Civil i tot i que no la tracta directament es veu reflectida una part d’aquesta com era la mort d’un familiar, i el que comporta aquesta situació per una família amb la qual realment arribes a empatitzar amb ella tant en els moments bons com en els dolents. I el final de l’història, ofereix un petit resum d’aquesta alhora que tot el que realitza la protagonista té un altre sentit. Crec que la Plaça del Diamant és un bon llibre, que segurament tornaré a llegir algun dia.
Al començar la Plaça del Diamant no em pensava per res del món que acabaria tal com ho ha fet. Jo pensava que seguiria una història d’amor amb les seves crisis i discussions però no fins al punt que s’ha arribat. Gràcies a la manera d’escriure de la Mercè Rodoreda m’ha fet endinsar en la lectura, posant-me a la pell i el paper de la protagonista. He estat capaç de sentir els sentiments que ens volia transmetre en cada moment d’angoixa, de neguit, de preocupació, de felicitat... Segurament per aquest motiu, he conegut una altre versió de la Guerra Civil centrada en la vida quotidiana de la població que ho va patir més i m’he pogut imaginar com devia ser la situació i les circumstàncies durant aquest període. A part d’això, amb aquesta lectura, també me’n he adonat com la figura de la dona estava considerada i les diferències que es creaven entre els homes. És vergonyós com fa menys d’un segle que les dones les tractessin i les menyspreessin de la manera que ho feien. La meva valoració sobre el llibre és molt positiva ja que el seu argument fa que sigui interessant i es fa ràpid de llegir per la manera en que està redactat. El que no m’ha acabat d’agradar és el final, no pas el què, ja que acaba bé, sinó el com. Em pensava que em sorprendria més o passaria algun fet més rellevant que finalitzés l’obra. I ara que ja me l’he llegit, puc entendre perquè és una novel·la tant reconeguda i important dins la literatura catalana.
VALORACIÓ DE LA PLAÇA DEL DIAMANT Dels llibres que he llegit durant tot aquest curs La Plaça del Diamant és la que m’ha agradat més i la que m’ha transmet més coses. En cadascuna de les coses que descriu a l’obra la Mercè Rodoreda, hi ha un rere fons molt interessant. M’ha servit per recordar que a vegades no tothom pot expressar o dir el que sent per por a una repressió com li passa sovint a la Natàlia perquè te por a en Quimet. Jo no m’identifico ni estic d’acord amb el caràcter i l’actitud d’en Quimet ja que hi ha moments que és passa de masclista i les dones no tenen que aguantar algun tipus de comentaris que fa. Després de llegir-la estic content d’haver pogut gaudir d’una de les millors obres de la literatura Catalana i me la tornaria a llegir perquè un cop comences es molt ràpid de llegir. També ajuda la manera en què esta escrit ja que l’autora vol donar la sensació de que no hi ha pausa entre els fets.
Un cop acabada la novel•la de la Plaça del Diamant, em vaig quedar pensativa, estava contenta d’haver-lo acabat, però per un altre cantó desitjava que no s’hagués acabat i que Mercè Rodoreda em seguís explicant la vida de la nostra Colometa. Ha estat una sort poder llegir una obra com aquesta. M’ha agradat molt ja des del principi ho va fer. Durant tota la història m’he sentit com si jo formés part d’ella, i m’ha permès poder sentir el que els personatges sentien en el moment. Al principi del llibre, quan llegia les seves primeres pàgines i els seus primers capítols, no t’imagines que la història es pugui regirar tant. Perquè comença que tot és bonic, i l’autora et contagia aquestes bones sensacions. Per altre banda com ja he dit abans, aquesta obra m’ha permès sentir com es sentien realment els personatges, i si que és veritat que quan la Natàlia li passen segons quines coses per culpa de persones o situacions que s’estan vivint en el moment, la meva sensació era de tristor, ràbia i d’una impotència. Perquè la Natàlia passa moments molt durs, els quals crec que mai ningú hauria de passar per ells. Però quan he acabat el llibre m’he sentit feliç, perquè la Natàlia ho havia tret tot, amb un crit que significava el final, perquè m’agrada i estic contenta de que finalment la nostra Colometa pugui començar a ser feliç.
VALORACIÓ (PLAÇA DEL DIAMANT): Personalment penso que La Plaça del diamant m’ha fet sentir moltes emocions t’han bones i dolentes. És un llibre que m’ha agradat molt i a l’hora no m’ha agradat, no es que no m’haguí agradat el llibre en si sinó que personalment penso que un llibre com aquest no el pots llegir ni a l’escola ni a casa perquè vulguis o no sempre hi haurà el típic sorollet que et molesta, aquest llibre mereix llegir-se’l en un espai tranquil hi ha l’aire lliure amb el soroll del ocells que et transmeten tranquil•litat. Sincerament a mi no m’agrada llegir però aquest llibre ha set diferent aquest llibre m’ha transmès moltes emocions, m’ha transmès impotència, ràbia, enteniment,... Penso que val mol la pena llegir-se’l que no et podries imaginar que passarien tantes coses. Hi ha llibres que els carreguen de fets que no tenen relació uns amb els altres i arriba un moment que penses que arribi ja el final, però aquest es diferent no hi falten ni i sobren fets però et quedes amb el gust a la boca de saber-ne més.
LA PLAÇA DEL DIAMANT Crec que després d'haver acabat aquesta lectura que semblava que mai acabava, ara que he arribat al final i que ja no hi ha res més, que la història s'ha acabat, puc dir que m'he quedar amb ganes de més i en part sento tristor perquè encara que la tornés a llegir, sempre seria el mateix final. Crec que la Natàlia és un personatge que identifica a moltes de les dones que han patit i un gran exemple de dona lluitadora igual que moltes d'altres. Tant sols llegint aquesta gran obra de la literatura catalana he pogut arribar a sentir rabia en alguns moments del llibre o inclús he rigut a causa d'alguns comentaris que de masclistes, estúpids i incultes que són m'han fet gràcia. Que dur que hauria set passar aquella època, i quin gust hagués set poder tenir una conversa i conèixer a Mercè Rodoreda perquè pogués allargar el final de la història i tenir el plaer de escoltar-la.
La Plaça del Diamant és un llibre que realment tenia ganes de llegir ja que sempre m’havien dit que era un clàssic, un d’aquells llibres que és imprescindible llegir però me’l imaginava bastant diferent, pensava que seria una història de la guerra com qualsevol altra. Quan vaig començar el llibre no em va agradar del tot perquè em semblava que la manera d’escriure de l’escriptora era molt estranya, amb moltes comes, frases molt seguides poques pauses i que no donava temps a respirar, però a mida que vaig anar avançant vaig veure que aquesta manera d’escriure et permet empatitzar o fins i tot arribar a conèixer més els personatges i poder, d’alguna manera viure el que ells estan vivint. Sobretot la sensació de neguit que vivia tan sovint la Colometa l’he tingut durant tot el llibre i m’ha ajudat a entendre d’una manera molt més propera com es sentia la gent durant la guerra fins a tal punt d’arribar a considerar matar els teus fills. El final del llibre m’ha deixat amb una sensació de satisfacció, ja que la protagonista finalment d’alguna manera s’ha tret un pes de sobre deixant el passat enrere i ara és feliç, tot va bé, no hi ha problemes, i en general el llibre m’ha agradat molt perquè he pogut viure la història a través de les paraules de l’escriptora i m’han encantat els detalls que semblen insignificants però sense ells la no seria tan especial.
Saps quan comences un llibre i sense encara saber si t'està agradant saps que et canviaria en certa part? Aquest ha sigut el meu cas, al principi realment creia que era un bon llibre però em costava una mica d'entendre fins que un dia em vaig trobar dins del món de La Plaça del diamant. Crec que és un llibre molt bo, ja que pots identificar-te amb molts dels personatges com per exemple els problemes que té la Natàlia i saber que tothom en la vida té problemes, més o menys grossos però tothom en té i se'n pot en sortir algun dia. I encara que tingui determinades situacions de drama et fa enganxar-te més i quan acabés un capítol fer-te la pregunta: I que passarà en el següent? I ser capaç de quedar-te llegint fins que tinguis tanta son que t'acabis adormint amb el llibre entre les mans. Mercè Rodoreda té una forma molt peculiar d'escriure i és el que la fa diferenciar més d'altres autors. És un llibre que sempre tindre present, un llibre que em va enganxar i que diré als meus fills que es llegeixin, perquè sé que per molt avorrit que sembli el llibre no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada, perquè potser els coloms que tapen aquella portada en obrir-lo sacava convertint en la Natàlia.
Després de llegir 252 pàgines, puc dir que em sento orgullosa d’haver acabat el llibre i d’haver-lo pogut gaudir. Dia rere dia he pogut anar descobrint la vida de la Natàlia a través de la lectura, i això m’ha permès veure i conèixer molts aspectes antics que desconeixia. En algun moment no negaré que se m’ha fet pesada la lectura degut a les grans descripcions que fa l’autora, però tot i així penso que eren importants per entendre bé la trama i entrar ben bé a dins la història. Sembla impossible que uns anys enrere les persones, en aquest cas la Colometa, tenia por d’en Quimet i no es veia segura de dir-li el que pensava. Per tan es pot veure que en aquesta època el masclisme i era molt present, i les dones fins i tot tenien por a l’home amb el que es casaven. Tota la història m’ha semblat molt interessant, atractiva i motivadora, això permetia que tinguessis ganes de continuar llegint per descobrir totes les incògnites que sorgien dins del teu cap. Podríem dir que la part que més m’ha decebut ha estat el final. La trama de la novel·la en tot moment era molt impactant, i en canvi al final m’ha deixat com un dia sense sal, pensava que al llibre acabaria d’una manera totalment diferent i que seria més interessant, però l’autora ha decidit acabar-lo d’aquesta manera, per tan crec que deu ser per alguna raó. D’aquest llibre mai oblidaré els coloms i els seus problemes!
Un cop llegit el llibre La Plaça del Diamant he sentit una sensació única, ja que em vaig quedar impactat per el fet de que la Colometa aguanti el caràcter d’en Quimet ja que durant el llibre es comporta d’una manera molt idiota, tot i que a vegades durant la lectura hem pogut veure com en moments la Natàlia li costava acceptar les idees i comentaris del seu estimat, també un cop va morir en Quimet a la obra no em va sentir gaire malament ja que durant el seu pas no es que hagi empatitzat gaire amb ell, sinó més al contrari e empatitzat més amb la colometa, i finalment no e pogut entendre com en Quimet havia marcat tant a la seva vida de la manera que va tractar a la Natàlia, ja que al final recorda els moments viscuts amb ell quan ja porta un temps casada amb l’Antoni, i des del meu punt de vista no acaba d'oblidar a en Quimet. Aquesta novel·la m’ha agradat prou ja que en moments m’ha fet riure i l’he trobat distreta, també l’he trobat curiosa ja que conviure amb una gran quantitat de coloms es prou estrany, també en moments, m’ha costat entendre-la per per el fet que a la Colometa li digués en moments Natàlia o al seu fill Antoni quan es casa amb l’Antoni, li comença a dir Toni i també en alguns moments m’ha costat entendre parts de la lectura. Però en general és una molt bona lectura i tard o d’hora s’ha de acabar llegint aquest llibre. Un altre part a destacar és la bona feina de la Mercè Rodoreda en aquesta obra, perquè aconsegueix transmetre uns sentiments i sensacions que molt poca gent es capaç de fer ja que durant la novel·la de la manera que escriu sembla que t’estiguessin perseguint, una sensació que es molt difícil de explicar amb paraules.
La plaça del diamant és un llibre que a mida que el vas llegint et fa reflexionar, sobre coses que poden estar passant, i hi ha moments que t’arribes a posar al paper de lo Colometa i sents que tot el que esta passant és com si et passes a tu mateix. Considero que l’autora Mercè Rodoreda ha fet servir paraules molt fàcils d’entendre. Penso que és una història molt maca però hi ha moments que desconnectes del llibre ja que expliquen una cosa a la qual hi donen molta importància però al final acaba sent pesat. Un exemple seria el moment que explica tots el coloms o com era la casa la qual la Natàlia va començar a treballar. Una cosa la qual destaca molt són els personatges, crec que tots tenen alguna cosa especial que fa que t’agradi més el que llegeixes. En valoració general considero que ha merescut la pena poder llegir aquest llibre, ja que generalment m’ha agradat molt.
LA PLAÇA DEL DIAMANT La plaça del Diamant és un llibre d’aquells que mentre te’l llegeixes vulguis o no entres a la pell dels personatges, agafes odi a alguns i aprecies molt a d’altres, et sents malament quan hi ha algun problema i tranquil·la quan tot va bé,... És un llibre ràpid de llegir encara que hi ha alguna part que es fa pesada com quan explica molt detalladament alguna cosa, per exemple quan va explicar la part de la casa on va treballar la primera vegada. Tot i això, hi ha una cosa que m’agrada molt i que el fa molt especial i és que impacta molt, ja que el temps passa molt ràpid, passa d’estar molt bé, molt feliç amb la família i de cop en Quimet està a la guerra i ella sense menjar plantejant-se suïcidar-se després de matar els seus propis fills, aquesta part fa sentir patiment, preocupació. Al final també acaba molt bé, tothom acaba feliç i això dona una certa satisfacció.
Una vegada acabada la lectura de la plaça del Diamant, he pogut comprovar que no és una lectura gens fàcil, el principi del llibre em va costar enganxar-m’hi però a mesura d’anar-la llegint vaig anar entrant més a la història. Per part de l’autora es pot veure molt fàcilment que t’intenta dir, ja que té una manera d’escriure que et transmet molts el sentiments de la protagonista i aquest et traspassa a tu. A mesura que van passant els fets, parla sobretot de la Guerra Civil Espanyola, on es pot veure bastant bé tot al patiment que va suposar això. Cap al final del relat també hi ha agut algun tros que m’ha costat d’entendre ja que les paraules i comparacions que fa servir són força difícils. En general m’ha agradat bastant tot i que en alguns llocs se m’ha fet una mica carregós perquè no l’acabava d’entendre, però la considero una molt bona lectura i que un cop o altre s’ha de llegir.
Un cop hem pogut llegir el llibre de la plaça del Diamant, he vist que no és una lectura fàcil i que al principi em va costar d'entendre perquè de la manera que escriu Mercè Rodoreda, penso que és una mica complicada i fa servir comparacions una mica difícils, però a mida que vas llegint el text et vas integrant i vas sabent cada cop millor el què vol dir fent algunes de les comparacions i cada cop t'hi enganxes més, s'ha de dir que he trobat que la lectura era una mica difícil i hi havia trossos que no els entenia però a mida que el vas llegint cada cop s'entén més i al cap i a la fi m'ha acabat agradant el llibre perquè t'explica una història durant la Guerra Civil i en com vivia la Natàlia. Durant aquesta lectura m’ha transmès alguns sentiments, del principi de la història fins quasi el final he trobat que mentrestant llegia em transmetia patiment, com el de a protagonista per com la Mercè havia escrit aquells trossos i de la manera que repeteix les coses encara me’n transmetia més. També s’ha de dir que com que hi ha un bon final em vaig quedar com més descansada en saber com acabava perquè després de tan patiment durant tota la vida de la Natàlia es veu un bon final. Penso que és una lectura que tothom hauria de llegir perquè amb només aquest llibre pots tenir més coneixements i et transmet coses que potser mai hauries sentit.
ResponEliminaUna vegada he acabat la lectura de la Plaça del Diamant, puc dir que realment és un llibre que mereix la fama que té. A l’inici de la lectura, quedes impresionat ja que realment Mercé Rodoreda aconsegueix transmetre el que ella vol amb molt poques paraules. Això al inici pot crear que s’et fagi una lectura díficil ja que utilitza recursos com l’anafòra per poder transmetre una situació moguda, ràpida i amb molta tensió. Durant el transcurs de l’obra, hi ha moments on simplement el contingut es afegit, no té res a veure amb l’història però Rodoreda fins i tot en aquets moments fa ús de la seva forma d’escriure i t’explica una cosa que realment ella vol transmetre. La història està ambientada a Barcelona, durant la Guerra Civil i tot i que no la tracta directament es veu reflectida una part d’aquesta com era la mort d’un familiar, i el que comporta aquesta situació per una família amb la qual realment arribes a empatitzar amb ella tant en els moments bons com en els dolents. I el final de l’història, ofereix un petit resum d’aquesta alhora que tot el que realitza la protagonista té un altre sentit. Crec que la Plaça del Diamant és un bon llibre, que segurament tornaré a llegir algun dia.
ResponEliminaAl començar la Plaça del Diamant no em pensava per res del món que acabaria tal com ho ha fet. Jo pensava que seguiria una història d’amor amb les seves crisis i discussions però no fins al punt que s’ha arribat. Gràcies a la manera d’escriure de la Mercè Rodoreda m’ha fet endinsar en la lectura, posant-me a la pell i el paper de la protagonista. He estat capaç de sentir els sentiments que ens volia transmetre en cada moment d’angoixa, de neguit, de preocupació, de felicitat... Segurament per aquest motiu, he conegut una altre versió de la Guerra Civil centrada en la vida quotidiana de la població que ho va patir més i m’he pogut imaginar com devia ser la situació i les circumstàncies durant aquest període. A part d’això, amb aquesta lectura, també me’n he adonat com la figura de la dona estava considerada i les diferències que es creaven entre els homes. És vergonyós com fa menys d’un segle que les dones les tractessin i les menyspreessin de la manera que ho feien.
ResponEliminaLa meva valoració sobre el llibre és molt positiva ja que el seu argument fa que sigui interessant i es fa ràpid de llegir per la manera en que està redactat. El que no m’ha acabat d’agradar és el final, no pas el què, ja que acaba bé, sinó el com. Em pensava que em sorprendria més o passaria algun fet més rellevant que finalitzés l’obra. I ara que ja me l’he llegit, puc entendre perquè és una novel·la tant reconeguda i important dins la literatura catalana.
VALORACIÓ DE LA PLAÇA DEL DIAMANT
ResponEliminaDels llibres que he llegit durant tot aquest curs La Plaça del Diamant és la que m’ha agradat més i la que m’ha transmet més coses. En cadascuna de les coses que descriu a l’obra la Mercè Rodoreda, hi ha un rere fons molt interessant. M’ha servit per recordar que a vegades no tothom pot expressar o dir el que sent per por a una repressió com li passa sovint a la Natàlia perquè te por a en Quimet. Jo no m’identifico ni estic d’acord amb el caràcter i l’actitud d’en Quimet ja que hi ha moments que és passa de masclista i les dones no tenen que aguantar algun tipus de comentaris que fa.
Després de llegir-la estic content d’haver pogut gaudir d’una de les millors obres de la literatura Catalana i me la tornaria a llegir perquè un cop comences es molt ràpid de llegir. També ajuda la manera en què esta escrit ja que l’autora vol donar la sensació de que no hi ha pausa entre els fets.
Un cop acabada la novel•la de la Plaça del Diamant, em vaig quedar pensativa, estava contenta d’haver-lo acabat, però per un altre cantó desitjava que no s’hagués acabat i que Mercè Rodoreda em seguís explicant la vida de la nostra Colometa. Ha estat una sort poder llegir una obra com aquesta. M’ha agradat molt ja des del principi ho va fer. Durant tota la història m’he sentit com si jo formés part d’ella, i m’ha permès poder sentir el que els personatges sentien en el moment. Al principi del llibre, quan llegia les seves primeres pàgines i els seus primers capítols, no t’imagines que la història es pugui regirar tant. Perquè comença que tot és bonic, i l’autora et contagia aquestes bones sensacions. Per altre banda com ja he dit abans, aquesta obra m’ha permès sentir com es sentien realment els personatges, i si que és veritat que quan la Natàlia li passen segons quines coses per culpa de persones o situacions que s’estan vivint en el moment, la meva sensació era de tristor, ràbia i d’una impotència. Perquè la Natàlia passa moments molt durs, els quals crec que mai ningú hauria de passar per ells. Però quan he acabat el llibre m’he sentit feliç, perquè la Natàlia ho havia tret tot, amb un crit que significava el final, perquè m’agrada i estic contenta de que finalment la nostra Colometa pugui començar a ser feliç.
ResponEliminaVALORACIÓ (PLAÇA DEL DIAMANT):
ResponEliminaPersonalment penso que La Plaça del diamant m’ha fet sentir moltes emocions t’han bones i dolentes. És un llibre que m’ha agradat molt i a l’hora no m’ha agradat, no es que no m’haguí agradat el llibre en si sinó que personalment penso que un llibre com aquest no el pots llegir ni a l’escola ni a casa perquè vulguis o no sempre hi haurà el típic sorollet que et molesta, aquest llibre mereix llegir-se’l en un espai tranquil hi ha l’aire lliure amb el soroll del ocells que et transmeten tranquil•litat.
Sincerament a mi no m’agrada llegir però aquest llibre ha set diferent aquest llibre m’ha transmès moltes emocions, m’ha transmès impotència, ràbia, enteniment,... Penso que val mol la pena llegir-se’l que no et podries imaginar que passarien tantes coses. Hi ha llibres que els carreguen de fets que no tenen relació uns amb els altres i arriba un moment que penses que arribi ja el final, però aquest es diferent no hi falten ni i sobren fets però et quedes amb el gust a la boca de saber-ne més.
LA PLAÇA DEL DIAMANT
ResponEliminaCrec que després d'haver acabat aquesta lectura que semblava que mai acabava, ara que he arribat al final i que ja no hi ha res més, que la història s'ha acabat, puc dir que m'he quedar amb ganes de més i en part sento tristor perquè encara que la tornés a llegir, sempre seria el mateix final.
Crec que la Natàlia és un personatge que identifica a moltes de les dones que han patit i un gran exemple de dona lluitadora igual que moltes d'altres.
Tant sols llegint aquesta gran obra de la literatura catalana he pogut arribar a sentir rabia en alguns moments del llibre o inclús he rigut a causa d'alguns comentaris que de masclistes, estúpids i incultes que són m'han fet gràcia.
Que dur que hauria set passar aquella època, i quin gust hagués set poder tenir una conversa i conèixer a Mercè Rodoreda perquè pogués allargar el final de la història i tenir el plaer de escoltar-la.
La Plaça del Diamant és un llibre que realment tenia ganes de llegir ja que sempre m’havien dit que era un clàssic, un d’aquells llibres que és imprescindible llegir però me’l imaginava bastant diferent, pensava que seria una història de la guerra com qualsevol altra.
ResponEliminaQuan vaig començar el llibre no em va agradar del tot perquè em semblava que la manera d’escriure de l’escriptora era molt estranya, amb moltes comes, frases molt seguides poques pauses i que no donava temps a respirar, però a mida que vaig anar avançant vaig veure que aquesta manera d’escriure et permet empatitzar o fins i tot arribar a conèixer més els personatges i poder, d’alguna manera viure el que ells estan vivint. Sobretot la sensació de neguit que vivia tan sovint la Colometa l’he tingut durant tot el llibre i m’ha ajudat a entendre d’una manera molt més propera com es sentia la gent durant la guerra fins a tal punt d’arribar a considerar matar els teus fills.
El final del llibre m’ha deixat amb una sensació de satisfacció, ja que la protagonista finalment d’alguna manera s’ha tret un pes de sobre deixant el passat enrere i ara és feliç, tot va bé, no hi ha problemes, i en general el llibre m’ha agradat molt perquè he pogut viure la història a través de les paraules de l’escriptora i m’han encantat els detalls que semblen insignificants però sense ells la no seria tan especial.
Saps quan comences un llibre i sense encara saber si t'està agradant saps que et canviaria en certa part? Aquest ha sigut el meu cas, al principi realment creia que era un bon llibre però em costava una mica d'entendre fins que un dia em vaig trobar dins del món de La Plaça del diamant. Crec que és un llibre molt bo, ja que pots identificar-te amb molts dels personatges com per exemple els problemes que té la Natàlia i saber que tothom en la vida té problemes, més o menys grossos però tothom en té i se'n pot en sortir algun dia. I encara que tingui determinades situacions de drama et fa enganxar-te més i quan acabés un capítol fer-te la pregunta: I que passarà en el següent? I ser capaç de quedar-te llegint fins que tinguis tanta son que t'acabis adormint amb el llibre entre les mans. Mercè Rodoreda té una forma molt peculiar d'escriure i és el que la fa diferenciar més d'altres autors. És un llibre que sempre tindre present, un llibre que em va enganxar i que diré als meus fills que es llegeixin, perquè sé que per molt avorrit que sembli el llibre no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada, perquè potser els coloms que tapen aquella portada en obrir-lo sacava convertint en la Natàlia.
ResponEliminaDesprés de llegir 252 pàgines, puc dir que em sento orgullosa d’haver acabat el llibre i d’haver-lo pogut gaudir. Dia rere dia he pogut anar descobrint la vida de la Natàlia a través de la lectura, i això m’ha permès veure i conèixer molts aspectes antics que desconeixia.
ResponEliminaEn algun moment no negaré que se m’ha fet pesada la lectura degut a les grans descripcions que fa l’autora, però tot i així penso que eren importants per entendre bé la trama i entrar ben bé a dins la història.
Sembla impossible que uns anys enrere les persones, en aquest cas la Colometa, tenia por d’en Quimet i no es veia segura de dir-li el que pensava. Per tan es pot veure que en aquesta època el masclisme i era molt present, i les dones fins i tot tenien por a l’home amb el que es casaven.
Tota la història m’ha semblat molt interessant, atractiva i motivadora, això permetia que tinguessis ganes de continuar llegint per descobrir totes les incògnites que sorgien dins del teu cap.
Podríem dir que la part que més m’ha decebut ha estat el final. La trama de la novel·la en tot moment era molt impactant, i en canvi al final m’ha deixat com un dia sense sal, pensava que al llibre acabaria d’una manera totalment diferent i que seria més interessant, però l’autora ha decidit acabar-lo d’aquesta manera, per tan crec que deu ser per alguna raó.
D’aquest llibre mai oblidaré els coloms i els seus problemes!
ResponEliminaUn cop llegit el llibre La Plaça del Diamant he sentit una sensació única, ja que em vaig quedar impactat per el fet de que la Colometa aguanti el caràcter d’en Quimet ja que durant el llibre es comporta d’una manera molt idiota, tot i que a vegades durant la lectura hem pogut veure com en moments la Natàlia li costava acceptar les idees i comentaris del seu estimat, també un cop va morir en Quimet a la obra no em va sentir gaire malament ja que durant el seu pas no es que hagi empatitzat gaire amb ell, sinó més al contrari e empatitzat més amb la colometa, i finalment no e pogut entendre com en Quimet havia marcat tant a la seva vida de la manera que va tractar a la Natàlia, ja que al final recorda els moments viscuts amb ell quan ja porta un temps casada amb l’Antoni, i des del meu punt de vista no acaba d'oblidar a en Quimet. Aquesta novel·la m’ha agradat prou ja que en moments m’ha fet riure i l’he trobat distreta, també l’he trobat curiosa ja que conviure amb una gran quantitat de coloms es prou estrany, també en moments, m’ha costat entendre-la per per el fet que a la Colometa li digués en moments Natàlia o al seu fill Antoni quan es casa amb l’Antoni, li comença a dir Toni i també en alguns moments m’ha costat entendre parts de la lectura. Però en general és una molt bona lectura i tard o d’hora s’ha de acabar llegint aquest llibre. Un altre part a destacar és la bona feina de la Mercè Rodoreda en aquesta obra, perquè aconsegueix transmetre uns sentiments i sensacions que molt poca gent es capaç de fer ja que durant la novel·la de la manera que escriu sembla que t’estiguessin perseguint, una sensació que es molt difícil de explicar amb paraules.
La plaça del diamant és un llibre que a mida que el vas llegint et fa reflexionar, sobre coses que poden estar passant, i hi ha moments que t’arribes a posar al paper de lo Colometa i sents que tot el que esta passant és com si et passes a tu mateix. Considero que l’autora Mercè Rodoreda ha fet servir paraules molt fàcils d’entendre. Penso que és una història molt maca però hi ha moments que desconnectes del llibre ja que expliquen una cosa a la qual hi donen molta importància però al final acaba sent pesat. Un exemple seria el moment que explica tots el coloms o com era la casa la qual la Natàlia va començar a treballar. Una cosa la qual destaca molt són els personatges, crec que tots tenen alguna cosa especial que fa que t’agradi més el que llegeixes. En valoració general considero que ha merescut la pena poder llegir aquest llibre, ja que generalment m’ha agradat molt.
ResponEliminaLA PLAÇA DEL DIAMANT
ResponEliminaLa plaça del Diamant és un llibre d’aquells que mentre te’l llegeixes vulguis o no entres a la pell dels personatges, agafes odi a alguns i aprecies molt a d’altres, et sents malament quan hi ha algun problema i tranquil·la quan tot va bé,...
És un llibre ràpid de llegir encara que hi ha alguna part que es fa pesada com quan explica molt detalladament alguna cosa, per exemple quan va explicar la part de la casa on va treballar la primera vegada. Tot i això, hi ha una cosa que m’agrada molt i que el fa molt especial i és que impacta molt, ja que el temps passa molt ràpid, passa d’estar molt bé, molt feliç amb la família i de cop en Quimet està a la guerra i ella sense menjar plantejant-se suïcidar-se després de matar els seus propis fills, aquesta part fa sentir patiment, preocupació. Al final també acaba molt bé, tothom acaba feliç i això dona una certa satisfacció.
Una vegada acabada la lectura de la plaça del Diamant, he pogut comprovar que no és una lectura gens fàcil, el principi del llibre em va costar enganxar-m’hi però a mesura d’anar-la llegint vaig anar entrant més a la història. Per part de l’autora es pot veure molt fàcilment que t’intenta dir, ja que té una manera d’escriure que et transmet molts el sentiments de la protagonista i aquest et traspassa a tu.
ResponEliminaA mesura que van passant els fets, parla sobretot de la Guerra Civil Espanyola, on es pot veure bastant bé tot al patiment que va suposar això. Cap al final del relat també hi ha agut algun tros que m’ha costat d’entendre ja que les paraules i comparacions que fa servir són força difícils.
En general m’ha agradat bastant tot i que en alguns llocs se m’ha fet una mica carregós perquè no l’acabava d’entendre, però la considero una molt bona lectura i que un cop o altre s’ha de llegir.